Ens centrarem en la jota com un fenomen
participatiu: el ball a plaça, deixant de banda altres situacions
com poden ser els espectacles escènics o concursos.
El ball a plaça aplega persones que hi
van per ballar amb d'altres que hi van de molt bon grat però no
ballen, i encara uns altres que en diríem "els músics",
que porten instruments per fer sonar. Molts d'aquests ho fan per
tradició o costum. Alguns ho fan com a compromís. També per alguns
és una feina. Un músic pot fer-ho tot sol, ja sigui un guitarró,
un acordionista o un sonador de violí; o bé en companyia d'altres,
com gaites, dolçaines o gralles amb timbals, sons de corda o
rondalles mixtes. En alguns casos la formació és organitzada i
estable, com pot ser una banda municipal; en d'altres és espontània
o bé casual. Hi ha ocasions que preval un repertori d'extracció
acadèmica, amb composicions escrites per especialistes i conservades
en partitures. En altres casos les tonades són transmeses oralment
per generacions.
Les cobles i les tornades es poden
cantar: a soles, en duet, o coralment, i també es dóna sovint
l'absència de vocalistes. En aquests casos l'instrument melòdic
supleix la veu. Però, quan es canta, amb el vers es poden expressar
idees, sentiments i coneixements referents a l'individu i al
col·lectiu. De vegades el cantador és un vocalista dotat, en
d'altres és un poeta o un repentista de mèrit reconegut. N'hi ha
que compleixen les dues característiques i són herois, se'ls
escolta. Les castanyoles hi solen estar presents, sovint a les mans
d'alguns dels balladors, però també poden molestar en mans de
maldestres o d'exhibicionistes. També s'utilitzen altres estris de
percussió: canya badada, ferrets, panderetes, ampolles d'anís,
culleres i moltes coses més.
Però, segons s'extreu d'antics papers,
aquí l'únic imprescindible és el bombo, que és el batec de la
vibració de la persona interactuant amb la terra. La resta són
ornaments, però el que ens captiva més és que aquests adornos o
floritures que anomenem “melodia” fan un joc polirrítmic únic i
màgic, potent i fràgil alhora. Una màgia que es pot trencar en
qualsevol moment que el músic es desconnecti de la dansa i s'oblidi
de llegir i interpretar el moviment.
Davant d'un panorama tant divers,
entenent que aquestes terres de l'Ebre són alhora un focus de la
cultura de la jota i el veritable centre geogràfic dels Països
Catalans, finalment podem concloure que la interpretació musical de
la jota ha d'estar inspirada per un profund coneixement del llegat i
un respecte pel col·lectiu que n'és dipositari, i alhora un amor
sincer sense complexes per tota la diversitat de manifestacions de la
seva pràctica. T'ha d'agradar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada