15 de desembre: Punt de trobada (escenari obert) a la Plaça del Rei

21:30 – Plaça del Rei Familiar! (Oriol Fonollosa)
22:00 – Punt de trobada
Porteu instruments i propostes, si voleu contacteu abans amb en Panxito: 606.435.621.
liraindiana@gmail.com

Amb corda per sonar al Jotacampus

Un any més ens retrobarem al paratge idíl·lic del Poblenou del Delta i compartirem amb els amics ebrencs i vinguts de tot arreu. Un de les cites més esperades de l'estiu. Gràcies als assistents, organitzadors i habitants del Poblet per fer-ho possible!

Sobre el pandero quadrat

Un bon estri per moure fressa. A dins hi poses ciurons, picarols o el que et vingui de gust. El marc quadrat és molt senzill de bastir, i té una particularitat: la forma en que les dues pells queden tensades trenca tota possibilitat d'aconseguir una afinació determinada de manera harmònica i d'aquesta manera el so atabala menys i dona més llibertat a que cada cantador s'expressi en el to que li vagi més bé. El pandero, com tota la música, té quatre dimensions: la dimensió de la necessitat, que és el que ens empeny a fer eines com aquesta que ajuden a expressar amb la veu i el cos alguna cosa més que els simples conceptes que pot transmetre el llenguatge planer; la dimensió del mèrit: l'habilitat que tenen alguns a l'hora de decorar, picar, sacsejar, pensar, versificar, entonar i combinar aquestes arts, la dimensió de la propietat que té a veure amb la pertinença i la identitat, malgrat que a última hora aquest patrimoni no sigui “meu ni teu sino de la Mare de Déu”, i finalment la dimensió de notorietat, que té a veure amb la popularitat i el reconeixement, coses que en aquest moment volen dir escenaris amb altaveus, youtubes i “likes” al facebook. Amb tot això, ara com fa un parell de segles, estem davant d'una icona organològica de primera, una d'aquelles eines que en realitat són instruments per crear identitats.

Sobre la interpretació musical de la jota

Ens centrarem en la jota com un fenomen participatiu: el ball a plaça, deixant de banda altres situacions com poden ser els espectacles escènics o concursos.

El ball a plaça aplega persones que hi van per ballar amb d'altres que hi van de molt bon grat però no ballen, i encara uns altres que en diríem "els músics", que porten instruments per fer sonar. Molts d'aquests ho fan per tradició o costum. Alguns ho fan com a compromís. També per alguns és una feina. Un músic pot fer-ho tot sol, ja sigui un guitarró, un acordionista o un sonador de violí; o bé en companyia d'altres, com gaites, dolçaines o gralles amb timbals, sons de corda o rondalles mixtes. En alguns casos la formació és organitzada i estable, com pot ser una banda municipal; en d'altres és espontània o bé casual. Hi ha ocasions que preval un repertori d'extracció acadèmica, amb composicions escrites per especialistes i conservades en partitures. En altres casos les tonades són transmeses oralment per generacions.

Les cobles i les tornades es poden cantar: a soles, en duet, o coralment, i també es dóna sovint l'absència de vocalistes. En aquests casos l'instrument melòdic supleix la veu. Però, quan es canta, amb el vers es poden expressar idees, sentiments i coneixements referents a l'individu i al col·lectiu. De vegades el cantador és un vocalista dotat, en d'altres és un poeta o un repentista de mèrit reconegut. N'hi ha que compleixen les dues característiques i són herois, se'ls escolta. Les castanyoles hi solen estar presents, sovint a les mans d'alguns dels balladors, però també poden molestar en mans de maldestres o d'exhibicionistes. També s'utilitzen altres estris de percussió: canya badada, ferrets, panderetes, ampolles d'anís, culleres i moltes coses més.

Però, segons s'extreu d'antics papers, aquí l'únic imprescindible és el bombo, que és el batec de la vibració de la persona interactuant amb la terra. La resta són ornaments, però el que ens captiva més és que aquests adornos o floritures que anomenem “melodia” fan un joc polirrítmic únic i màgic, potent i fràgil alhora. Una màgia que es pot trencar en qualsevol moment que el músic es desconnecti de la dansa i s'oblidi de llegir i interpretar el moviment.

Davant d'un panorama tant divers, entenent que aquestes terres de l'Ebre són alhora un focus de la cultura de la jota i el veritable centre geogràfic dels Països Catalans, finalment podem concloure que la interpretació musical de la jota ha d'estar inspirada per un profund coneixement del llegat i un respecte pel col·lectiu que n'és dipositari, i alhora un amor sincer sense complexes per tota la diversitat de manifestacions de la seva pràctica. T'ha d'agradar.

La Violinada d'Argelaguer arriba a la setena edició

La Garrotxa ja es prepara per acollir la trobada de corda fregada, un esdeveniment anual que s'està convertint en tradició. Enguany les dates són el 7, 8 i 9 de febrer. Us hi esperem amb els braços oberts!

Basile Bremaud serà el violinaire convidat.

Un instrument per mitja vida

Aquest guitarró indià, originari del sud de Veracruz, s'anomena indiferentment mosquito, requinto o jarana primera, i ja fa uns quants anys que m'acompanya. Poso la més contemporània i la més antiga foto de la guitarreta en qüestió.

Es venen guitarres i "jaranas"

Un amic es veu obligat a vendre els seus instruments: deixa una leona per 400 euros, una guitarra de golpe michoacana també per 400, una jarana segunda per 300 i una guitarra barroca d'estudi per 500 euros. Si esteu interessats Envieu-me un correu  i us enviaré les seves dades en privat.

Crònica de la V Violinada

Feia mesos que havíem adquirit els bitllets d'avió per les nostres convidades, l'Elisa i la Placida. Per Internet. Ara que avancaven les hores, quan tot havia d'estar més que clar, començavem a patir. Grans nevades, pobles aïllats a la Romagna, una onada siberiana envoltava el continent. No era gens fàcil que les sonadores de l'Acqua Fredda poguessin arribar a l'aeroport de Bolonya, i un cop allà es trobarien que els avions que anaven cap al Sud podien volar i els del Nord es ni podien ni volaven. O era al revès? I els de l'Oest, salpen o no? Un essaemaessa: són a l'aeroport i el vol no s'ha suspès. Podran venir! Alegria: tot va bé.

Segon essaemaessa: no tenen bitllet. La reserva electrònica que nosaltres havíem comprat i enviat era falsa. Tot buscant el millor preu es veu que ens havíem embardissat fins ensopegar amb uns pirates que naveguen entre Dinamarca, Irlanda i el Canadà, no se sap ben bé a quines estranyes aigües cibernètiques. En fi. Que fem? Compreu, compreu, al preu que us diguin, que ja la genteta està apuntada, els fideus encarregats, les ràdios i televisions ja ho anuncien, el refugi habilitat, tenim la clau i el duro. Ara no podem fer-nos enrera!

És divendres i ja són aquí. Una de les sonadores és de la quinta d'en Panxito, la família del qual les acollirà a casa, i l'altra més aviat de l'edat de l'Anaís, que les ha portat cap al poble. Comencem a la Capella de Santa Anna amb una conferència sobre el violí popular mexicà, que alguns troben interessant, i la festa, que durarà tot el cap de setmana comença a escalfar motors. Aviat sentirem el Brunzit, el nou grup format pel veí acordionista Pere Pau i els companys Don, Joan Naspleda i Daniel Regincòs. Ells faran el ball, després del concert de presentació del primer disc de Les Violiles, un grup liderat per dues jovenetes i un vailet que han vingut des del barri de Gràcia de Barcelona, i pel que es veu ja no voldran mai més deixar de sovintejar Argelaguer. En Guillem Ballaz se n'ocupa de que aquest concertàs soni d'allò més bé.

L'endemà tots estem a punt pels tallers i les comunicacions, ja que hem anar a dormir aviat. El recorregut pel poble en companyia d'en Salvador el deixem córrer perquè el temps no acompanya per fer el pelegrinatge desitjat i preferim restar sans i estalvis frec a frec amb els arquets. En Daniel Vilarrubias, erudit del violí a l'època barroca i abans i tot, ens explica com podia haver estat l'arribada d'aquest instrument a les nostres terres, i la Placida fa un interessant contrapunt tocant amb l'Elisa algunes músiques que havia comentat en Daniel, però amb la manera de fer dels balls de poble més salvatges. El dia es fa curt amb tanta activitat: el taller de corrandes funciona de fantàsticament, i després dels tallers de tarda hi haurà el primer àpat popular, encara que del poble ben bé no n'érem gaires. Encara hem de trobar la manera de poder compartir més aquestes estones que són tant de festa.

La vetllada al Casal anirà a càrrec de les convidades i els companys del seu grup, que han vingut pel seu propi mitjà i despesa, en principi per passar la nit de festa i tornar a l'endemà. Però a can Ryanair no s'estan per orgues (mai més ben dit) i a la matinada haurem d'anar a buscar a l'aeroport de Vilobí a dos dels sonadors, mig morts de son i fred, que no es van voler disciplinar a les ordres de les funcionàries que els convidaven a llençar el violí i la guitarra bolonyesa si volien pujar a l'avió, tot i haver pagat el suplement corresponent.

Diumenge al matí han continuat els tallers, amb la particularitat que la Lídia de Mena, vinguda del Priorat amb el seu fill Roc, ens ha fet ballar la jota compartint el seu ensenyament de dansa amb el taller de violí, tot alhora. L'experiment fa funcionat la mar de bé. Com també la cercavila, el dinar, la cantada de corrandes i la mostra popular i ball final, amb presència de tots els participants que han volgut, i la presentació del grup Violinaris, tot un programa de festa que ja quedaria justificat si fos tot sol, però que no deixa de ser un tercer dia d'activitats, i això fa que molta gent ja vagi marxant de mica en mica, amb el desig, però, de tornar l'any que ve.

La Violinada és una associació cultural d'Argelaguer (Nif G-55063036) que a més d'organitzar la trobada al poble participa amb altres esdeveniments i trobades de violí tradicional d'arreu. La col·laboració de l'Ajuntament d'Argelaguer ha estat enguany molt i molt significativa, igualment del Bar El Casal i la Parròquia. També hem d'agraïr la bona disposició tant dels veïns i visitants, com de les entitats del poble i la comarca i els mitjans de difusió locals.

Salut i corda!

Els materials d'aquest post han estat publicats prèviament a la revista local L'Argelaga i al portal Web de la comarca El Garrotxí.cat

Afinació i encordat de la mandola

La mandola és de casa Parramon, de 65 cm de tir de corda, de fons pla.

Faig servir cordes calibrades de Nylon i PVF i pels bordons entorxades Pyramid.

La tinc a una tensió mitja de 4 kilograms afinant a la 440, per intervals de quarta.

primeres:

mib' (Nylon 0,525)

mib  (PVF 0,800)

segones:

sib (Nylon 0,700)

SIb (Pyramid 1015)

terceres 

fa (PVF 0,750)

FA (PVF Pyramid 1024)

quartes 

do (Pyramid 1012)

DO (Pyramid 1235)