Als contrapassos les estructures
seqüencials irregulars conviuen amb les regulars repetitives. Els
modes melòdics amb la tonalitat moderna. Els ritmes simples estan
barrejats amb els compostos i és constant la fluctuació d'unitats
de temps, una riquesa ritmica que es coneix com a “ritme alternant
català”. Aquestes hemioles i proporcions sesquiàlteres són molt
característiques de la música catalana des de l'Edat Mitjana i per
això alguns musicòlegs han abraçat aquest concepte.
El moviment processional oscilant, la
disposició en rest, tots o alguns d'aquests elements essencials es
troben en els balls d'aquesta part de la terra. La mistificació
d'aquest fet és molt antiga; la renaixença ja va voler trobar a la
sardana un origen grec, perquè això dignificava per ells la cultura
autòctona. Jo crec que no és un fenomen tan exclusiu nostre, pot
ser que a molts llocs del món facin coses semblants sense que hi
hagi cap filiació directa. Però sí que és evident que alguns
pobles mediterranis i ibèrics ho fem molt.
Cristòfor Colom descriu l'areíto dels
naturals del carib com un contrapàs, Gonzalo Fernandez de Oviedo ho
consigna a Sumario de La Historia Natural de Las Indias i
esmenta que ha vist cantar i ballar d'aquesta manera a Flandes (el el
llibre les referències a les coses de Flandes son continuades, està
clar que la raó d'això és que està dirigit a l'emperador Carles
que era flamenc). Caldrà veure l'original colombí, segurament la
comparació deuria referir-se geografia més propera. Mireu la
referència a la pàgina 484 del Sumario.
Cervantes a La Ilustre Fregona posa un contrapàs en escena: un personatge asturià el descriu com
un ball estranger. El teòric Cotarelo y Mori al SXIX interpreta que
estranger voldria dir de la part d'Itàlia. Però si era un ball
català pel personatge asturià seria obviament estranger.
Miquel Querol i Gavaldà esmenta que la
referència documental més antiga (segurament) de contrapàs, amb
descripció coreogràfica i tot, és el Manuscrit de l'Hospital, la
nostra veritable joia de la Corona: un pergamí del XVI (que per cert
està reproduït en facsímil a la pagina 293 del diccionari de la
Dansa).
Aleshores Jean-Michel Gilcher, el més
gran etnomúsicòleg de la dansa de l'Estat Francès, relaciona per
la forma tant el contrapàs com els sauts o jautziak amb el
branle: Guilcher Jean-Michel, Danse traditionnelle etanciens milieux ruraux français. Tradition. Histoire. Société
Paris, L’Harmattan, Ethnomusicologie
et anthropologie de l’espace français, 2009, 216 p.
Més bibliografia:
El Contrapàs a Catalunya Nord
OriolLluisGual | diumenge, 28
d'octubre de 2012 | 19:28h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada