1/20/2014

El contrapàs, un ball flamenc? La sardana, dansa helènica? Alguns mites geohistoriogràfics.

Als contrapassos les estructures seqüencials irregulars conviuen amb les regulars repetitives. Els modes melòdics amb la tonalitat moderna. Els ritmes simples estan barrejats amb els compostos i és constant la fluctuació d'unitats de temps, una riquesa ritmica que es coneix com a “ritme alternant català”. Aquestes hemioles i proporcions sesquiàlteres són molt característiques de la música catalana des de l'Edat Mitjana i per això alguns musicòlegs han abraçat aquest concepte.

El moviment processional oscilant, la disposició en rest, tots o alguns d'aquests elements essencials es troben en els balls d'aquesta part de la terra. La mistificació d'aquest fet és molt antiga; la renaixença ja va voler trobar a la sardana un origen grec, perquè això dignificava per ells la cultura autòctona. Jo crec que no és un fenomen tan exclusiu nostre, pot ser que a molts llocs del món facin coses semblants sense que hi hagi cap filiació directa. Però sí que és evident que alguns pobles mediterranis i ibèrics ho fem molt.

Cristòfor Colom descriu l'areíto dels naturals del carib com un contrapàs, Gonzalo Fernandez de Oviedo ho consigna a Sumario de La Historia Natural de Las Indias i esmenta que ha vist cantar i ballar d'aquesta manera a Flandes (el el llibre les referències a les coses de Flandes son continuades, està clar que la raó d'això és que està dirigit a l'emperador Carles que era flamenc). Caldrà veure l'original colombí, segurament la comparació deuria referir-se geografia més propera. Mireu la referència a la pàgina 484 del Sumario



Cervantes a La Ilustre Fregona posa un contrapàs en escena: un personatge asturià el descriu com un ball estranger. El teòric Cotarelo y Mori al SXIX interpreta que estranger voldria dir de la part d'Itàlia. Però si era un ball català pel personatge asturià seria obviament estranger.

Miquel Querol i Gavaldà esmenta que la referència documental més antiga (segurament) de contrapàs, amb descripció coreogràfica i tot, és el Manuscrit de l'Hospital, la nostra veritable joia de la Corona: un pergamí del XVI (que per cert està reproduït en facsímil a la pagina 293 del diccionari de la Dansa).

Aleshores Jean-Michel Gilcher, el més gran etnomúsicòleg de la dansa de l'Estat Francès, relaciona per la forma tant el contrapàs com els sauts o jautziak amb el branle: Guilcher Jean-Michel, Danse traditionnelle etanciens milieux ruraux français. Tradition. Histoire. Société
Paris, L’Harmattan, Ethnomusicologie et anthropologie de l’espace français, 2009, 216 p.


Més bibliografia:

El Contrapàs a Catalunya Nord
OriolLluisGual | diumenge, 28 d'octubre de 2012 | 19:28h

de més verdes en maduren

Avisos de Facebook de Francesc Tomàs Aymerich