6/15/2012

Bus, kebab, mariachi i bona vida (crònica d'un dilluns qualsevol a la tarda)


T'has de moure, ara la feina i els contactes són més cars de trobar. Al matí has fet una reunió amb uns socis de la teva cooperativa, comenceu un nou projecte que t'omple d'il·lusió i pot ser que tingui sortida; una nova via per poder seguir tirant. I, encara més important, amb una missió, un ideal i uns objectius concrets. Però això fa que ara arribis molt just de temps a la ciutat petita que fa de capital de la teva comarca. Ets a l'estació d'autobusos, vols anar a la gran metròpoli olímpica que diu que té tant de poder; tens quinze minuts i no has dinat. Es el més habitual.

Cap problema: davant de l'estació, en una mena de soterrani fa temps que hi ha un establiment on hi vas de tant en tant. Allí t'atenen bé, s'interessen per la teva família, sempre et pregunten si has menjat de gust i et desitgen bon profit. I el que és més notable: per tant sols quatre euros et donen una cervesa de les millors que pots trobar, d'aquelles que als casal d'avis encara esmenten amb l'antic adjectiu “dorada” (una marca que també etiqueta en català però no en fa gaire escarafalls) i pel mateix preu tot inclòs en cinc minuts et preparen una delícia de la cuina oriental: enciam, col i altres productes de l'hort amb una carn excel·lent condimentada i rostida a l'ast a l'estil dels pastors semites amb una salsa que és per llepar-se els dits. Tot embolicat amb un pa àcim que fa de cobert i ahora complementa el contingut. Un menjar del tot equilibrat.

Com que el temps és just i vols menjar tranquil i amb bones vistes, donat que la salut és el més important, puges l'àpat al bus. Saps que segurament està prohibit però si vas en compte i no molestes a ningú pot ser que no et diguin res. El vehicle és molt nou, net, ample. Hi ha molts seients buits. La conductora és guapa i amable, i amb diligència et cobra el bitllet tot aplicant el descompte que et correspon. El viatge et costa menys de 8€.

Durant una hora i tres quarts faràs 150 quilòmetres gaudint d'una vista panoràmica de poblats, muntanyes i camps d'una de les regions més atractives del continent que ha dominat els útims segles aquest maltractat planeta. Quan acabes de dinar, per anar païnt et poses a escriure una mica el que et passa pel cap abans de fer una feina més urgent i necessària. O reposar una mica, que la butaca és molt còmoda. D'aquí a una estona amb la viola lírica a la mà i el macbook a l'esquena agafaràs el metro, faràs cames i arribaràs a un “centro regional” on uns immigrants de la primera volada acullen amb els braços oberts uns altres nouvinguts d'encara més lluny. Allà et trobaràs amb ells. Són els teus amics. T'has proposat assistir regularment a l'assaig setmanal. Són bons músics que han emigrat. com vas fer tu fa força més anys. Tenen un conjunt de música tradicional i popular del seu (i teu) país d'origen. Per alguns d'ells aquesta és la principal font d'ingressos de la família. La música que fan agrada, alegra i emociona. Canten i acompanyen totes i cada una de les cançons que demana la gent del públic. És la seva feina, però això no priva que també ofereixin el seu repertori exclusiu, el substrat de la seva tradició, convençuts i militants. Ho fan tant bé com saben, intenten cada dia de la seva vida fer-ho millor i seguir defensant aquest ofici que alguns d'ells han heredat dels seus pares i avis.
Foto: Alba Tomàs Massana
Dues o tres horetes fent una música que t'omple d'energia perquè la vas escoltar de petit, i ara als cinquanta anys i escaig tornes a ser petit, un aprenent i la vius des de dintre. i t'imagines que la música d'aquí, d'aquest país (per la qual portes mitja vida lluitant) va pel camí de ser tant coneguda i ben valorada com la que has estat fent tota aquesta estona.


De tornada una hora i mitja d'oficina sobre rodes més. Vuit hores de grans experiències per menys de vint euros. No es pot demanar gaire més. Aquesta és una opció de vida. Pots fer un #novullpagar i segurament ho fas. Però quan ho fas assumeixes que el transport privat i l'ús de les autopistes de peatge formen part de l'essència de la nostra forma de vida. I creus que no pot ser. No s'aguanta per enlloc.
El transport públic és molt millor, amb diferència. El mal és que el servei és insuficient, és escàs i no va a tot arreu, i ni a les hores necessàries. I horrorosament car i la gent no l'agafa per totes aquestes raons i es converteix en un luxe, no tothom té la sort de poder viatjar a meitat de preu.
I llavors acabes aquest escrit fent una arenga a tothom qui ho llegeixi: no és necessari que ens quedem tancats a casa, però ja cal que canviem la manera de pensar i d'actuar, és hora que ens organitzem, ha arribat l'hora de compartir vehicles particulars amb els veïns o si cal amb desconeguts, hem de mirar d'adaptar-nos els horaris si podem per fer servir transport públic, hem de fer pressió a les empreses perquè abaixin els preus per tothom, que apliquin descomptes amb criteris socials i econòmics, hem d'aconseguir que els polítics que ens representen obliguin a les institucions que deixin de protegir els lobbies i grups empresarials mafiosos que només volen rendiments a curt termini, malgrat o fins i tot a costa de tenir els autocars sovint mig buits. I potser haurem de fer una altra vaga dels tramvies.

I ara passo la paraula a la meva doctora preferida, la gran Teresa Forcades.

de més verdes en maduren

Avisos de Facebook de Francesc Tomàs Aymerich