El gipsy swing també parla gitano català

Quan es parla de la música popular gitana que floreix a França des de començaments fins a mitjans del SXX la figura de referència és el guitarrista Django Reinhardt. Aquest músic irrepetible era un artista manouche, un membre de la tribu sinti: els gitanos amb arrels a l'Europa central.

La llengua d'aquest col·lectiu ètnic és romaní alemany, i la música de Reinhardt, coneguda també com a "gipsy swing" sempre s'ha considerat una expressió manouche, de la mateixa manera que ens pensem que els altres gitanos de l'Estat Francès, els calé, que tenen arrels ibèriques, es dediquen exclusivament a la rumba i el flamenc.

Doncs el cert és que també dins l'anomenat “gipsy swing” des dels pioners (en els inicis no podem parlar de jazz gitano, sinó de gitanos que toquen jazz, ball musette i moltes altres coses) fins als continuadors que van tenir la fortuna de seguir tocant i deixant fonogrames comercials, tant a Paris i Lió com al Sud, una bona part, potser la majoria, dels guitarristes i sonadors de bandúrria, banjo i violí, no són pas manuix, sinó gitanos calé. Gitanos d'arrels catalanes, castellanes i portugueses arrelats a França.

Tant és així que, deixant de banda el substrat local “paio”de bal musette i l'evident aportació dels nous estils de músiques americanes, tot fa pensar que la identitat d'aquesta música és tant o més calé que no pas manuix; el que passa és que la força evident de la família Reinhardt i del monstre que va ser Django ens fa decantar més la balança cap a la seva tribu.

Cabaret Chez Genevieve, París, 1949

Els mestres i inspiradors de Reinhardt

Jean “Poulette“ Castro, conegut com “el gran gitano” era sonador de bandúrria, guitarra i altres instruments de corda. Tocava cançons espanyoles de moda, acompanyant en ocasions la cantant Rosita Barrios amb el quartet que formava amb el seu germà Laro i els també gitanos Coco i Serrani Garcia. Aquest instrumentista segurament va ser el primer model per Django i Reinhardt i Baró Ferré, pel que fa a la tècnica de plectre, tant diferent de la dels seus contemporanis americans: un moviment de canell ràpid, fort i precís, amb la mà i el braç relaxats i separats de la tapa de l'instrument, cosa que permet una execució més lliure i potent. Django quan era petit escoltava els valsos i peces tradicionals del seu reperori durant hores. I d'aquest repertori en resta enregistrat el vals “Paulette”, compost pel mateix “Poulette”i també la composició ”Tierra Hispana”, signada pel mestre Josep Sentís i Porta, un violinista que havia nascut a Tarragona l'any 1890 i que es va establir a París l'any 1906.

Jean "Poulette" Castro i l'orquesta de guitarres i bandúrria, amb Rosita Barrios.

Auguste “Gusti” Malha va ser un altre heroi pel Django jovenet.

Aquest sonador de banjo i de guitarra va ser un dels qui van aportar elements moderns com harmonies ampliades, aumentats i disminuits, acords de pas i contracants en línia de baix al món del ball musette. També va ser compositor de molts valsos, com la valse des niglos, que venia als acordionistes i directors d'orquestres. Preferia negociar en diners i cobrar trinco trinco abans que fer-se de la societat d'autors.

Gusti Malha amb els seus fills Djouan i Noye va formar un pretès Trio Mexicano per treballar en cabarets de París.

Gusti Malha

Michael Dregni, l'autor del llibre, Django Reinhardt and the Illustrated History of Gypsy Jazz parla també com a pioner de Mattéo Garcia, de qui de moment no hem trobat més informació. En el context de la música de ball musette els músics gitanos sovint participen com a sonadors de banjo. De mica en mica les maneres del jazz van entrant al repertori de valsos, pasdobles, tangos i javas. Django abans de l'accident als 18 anys ja començava a destacar com a sonador de banjo, al costat dels Garcia, Malha i els Castro, tots ells gitanos calé.

Els companys gitanos d'en Django

Els germans Ferret (sovint escrits com a Ferré) van ser els més brillants acompanyants, competidors i més tard successors del mestre Django. Els testimonis que tenim enregistrats donen una idea molt clara de les arrels de la guitarra gitana, les tècniques i la sonoritat prèvia a la immersió a les aigües profundes del jazz que fer Reinhardt. Anys després, però, els Ferré han seguit desenvolupant i innovant aquesta música.

Però qui són i d'on venen aquests músics fascinants? Pierre Joseph “Baró” , Étienne “Sarane”, i Jean “Mateló” Ferret, juntament amb llur cosí René “Challain” Ferret van conéixer Django l'hivern del 1931 quan aquest vivia en un hotel de Montmartre. Naguine, la primera muller de Reinhardt, va enxampar un gitanet escoltant darrere la porta i el va fer entrar a l'habitació, on Django jeia damunt del llit improvisant mentre fumava un cigarret. En Matelo, que era el vailet, els va dir que ell i els seus germans també tocaven la guitarra i va jurar llençar la seva després de veure el que estava veient... però en Django el va convidar a tocar amb ell.

La família Ferret, gitanos calés originaris de Rouen, havien anat a París aquella tardor per mirar de tocar als balls musette i cabarets russos. Baró, el germà gran, i Django van entaular amistat i pacte professional i artístic, alhora que esdevenien grans rivals.

Pierre Joseph “Baró” Ferret va néixer el 1908 i va morir el 1978. El seu renom vol dir “el gran” o “rei” en caló. De petit tocava la bandúrria i el banjo. Des de 1931 va formar part dels quintets de Django, amb els seus germans, però també va liderar projectes propis. Tenia el mateix nivell tècnic que Django, però ell mateix es frustrava i es considerava segon. Es va retirar de músic per obrir bars clandestins i fer negocis de mercat negre durant l'ocupació alemanya, fins que va acabar a la presó. L'any 1966, quant va sortir-ne per una vista, va aprofitar per enregistrar uns quants “valsos bebop” d'els que ell componia i que tant agradaven a en Django. La seva música sempre va estar molt avançada al seu temps, era d'una gran riquesa i complexitat i ben diferent de tot el que es feia aleshores.

Jean Pierre “Matelo” Ferret va néixer a Rouen el 1918. No va esperar a fer-se gran per fer de músic professional: als 12 anys, quan ja era a París i tocava el banjo a les sales de ball va substituir Gusti Malha al costat del famós acordionista Emile Vacher. Ben aviat va agafar la guitarra i tocava a l'orquestra del violínista gitano romanès Lione Bajac's al Casanova. Va anar acumulant experiències treballant en tots els locals de la ciutat amb diferents gèneres de música tradicional i amb els millors violinistes del moment. Es va interessar per una gran varietat de gèneres musicals: Pel què es pot veure, a més a més dels gèneres zíngars, balcànics, russos, el jazz i el ball d'envelat de moda va incursionar també en la música catalana, com es veu en aquesta versió del tema de Charles Trenet “la jolie sardane”. Va ser enregistrada a París el 1951 i anticipa propostes del que ara en diem fusió, com les de Toti Soler, Santi Arisa, Marcel Casellas o Toni Xuclà, entre d'altres.

Després de Django

Durant els anys cinquanta i seixanta del SXX tota una colla de guitarristes gitanos calés van seguir treballant a Lyon i a la Provença, tant tocant en directe com enregistrant en petits segells discogràfics. D'aquesta manera van poder seguir desenvolupant el seu art, tot i que alguns estudiosos hi veuen diferències amb l'estil del Nord i parlen d'una “escola del Sud”, en la que hi denoten clares influències flamenques, corses i, en general, mediterrànies.

Paul “Tchan Tchou” Vidal (1923 – 1999, nascut a Ax de Provença, va ser el més respectat dels músics meridionals, per la seva claredat i dicció brillant i acurada. A més de ser un excel·lent intèrpret de boleros, rumbas i tangos va ser conegut com el gran mestre del vals “gipsy”, com aquest "Dolores".

Però potser el més influent ha estat Etienne "Patotte" Bousquet (1925-1998). Havia tocat al Nord d'Àfrica, a la Camarga i sobretot a Marsella, en tuguris de mala mort com "Au Son des Guitares", i segons diuen era tant enèrgic que havia arribat a trencar les sis cordes d'un sol cop de plectre. A la vegada tenia una tècnica brutal i gràcies a ell s'ha mantingut viu el repertori més interessant de Django, de qui va editar un magnífic homenatge, una joia introbable que l'ha convertit en gairebé mític entre els entesos. Als darrers anys, però, havia deixat la música i venia sabates als mercats ambulants.



Els darrers anys els gitanos del Sud de França, molts d'ells de parla catalana, s'han decantat per la rumba i la guitarra de tipus flamenc, deixant el jazz pels sinti i els paios,  Potser ara és el moment de reivindicar clar i català que el "gipsy swing" també parla caló.