El dret a decidir del músic

Si que és veritat que les reunions que fa l'AIE a Madrid cada tres mesos serveixen per alguna cosa més que per omplir amb fotos del careto de Luis Cobos tones i tones de paper car. També serveixen perquè el personatge digui coses com: "Asumamos que los artistas se encuentran en peligro de extinción y que la crisis es más profunda de lo que nadie había llegado a imaginar".
"Y mientras todo esto sucede, las compañías de telefonía se dedican a vender banda ancha animando a robar en Internet 24 horas al día con tarifa plana". I mira qui parla.

Molts ens vam fer socis d'AiE fa un grapat d'anys, amb il·lusió. Ens van parlar d'una prestació social, d'una assegurança de viatge pels bolos, d'una recaptació per venda de discs, oportunitats per entrar en circuits de programació, beques de formació.... registràvem els fonogrames amb un cert rigor, igual com fèiem amb les obres a l'SGAE. Va durar poc. No liquiden res fa un grapat d'anys, i en canvi, el paper car que hem anat rebent tots aquests anys amb un 80% de fotos de l'artista podria servir per insonoritzar un bon estudi de gravació. I la SGAE no es queda pas enrera: res de res amb respecte a les cançons de Clau de Lluna que posen en la megafonia d'un conegut parc temàtic des del dia de la seva fundació fins avui mateix.

Molts ja no veiem la indústria discogràfica com una aliada del músic, és un altre negoci. I en aquest escenari les societats de gestió són anacròniques. La creació ja no es veu com una propietat privada, i menys els drets d'interpretació. El músic s'ho fa com s'ha fet tota la vida: toca per ell mateix i pel seu públic, i la creativitat flueix i es transforma. El que hauria d'estar en perill d'extinció és aquesta mena de societats privatives de gestió.

Els músics hem de poder viure del nostre treball: interpretar, compondre, dirigir i ensenyar és el que sabem fer, ens agrada i la societat ens valora. Però està clar que costa molt, i és que treballant ningú es fa ric. I en canvi, hi ha rics molt rics que s'embutxaquen, sembla ser, uns 20.000.000 d'euros en cinc anys, que equivaldria a que et paguessin la hora a 7,000 € pel cap baix.

Potser els músics mai no ens farem rics fent ben bé de músics, però sí que ens queda el dret a decidir si volem tocar o no per un determinat règim, partit, lobby, patronat, fundació, festival, ajuntament o client particular. També volem poder decidir si confiem o no la nostra obra i la nostra feina a determinades societats de gestió. I si al final una gira no es pot fer no és pas cap notícia. Encara tenim el dret de decidir.