T'has de moure, ara la feina i els
contactes són més cars de trobar. Al matí has fet una reunió amb
uns socis de la teva cooperativa, comenceu un nou projecte que
t'omple d'il·lusió i pot ser que tingui sortida; una nova via per
poder seguir tirant. I, encara més important, amb una missió, un
ideal i uns objectius concrets. Però això fa que ara arribis molt
just de temps a la ciutat petita que fa de capital de la teva
comarca. Ets a l'estació d'autobusos, vols anar a la gran metròpoli
olímpica que diu que té tant de poder; tens quinze minuts i no has
dinat. Es el més habitual.
Cap problema: davant de l'estació, en
una mena de soterrani fa temps que hi ha un establiment on hi vas de
tant en tant. Allí t'atenen bé, s'interessen per la teva família,
sempre et pregunten si has menjat de gust i et desitgen bon profit. I
el que és més notable: per tant sols quatre euros et donen una
cervesa de les millors que pots trobar, d'aquelles que als casal
d'avis encara esmenten amb l'antic adjectiu “dorada” (una marca
que també etiqueta en català però no en fa gaire escarafalls) i
pel mateix preu tot inclòs en cinc minuts et preparen una delícia
de la cuina oriental: enciam, col i altres productes de l'hort amb
una carn excel·lent condimentada i rostida a l'ast a l'estil dels
pastors semites amb una salsa que és per llepar-se els dits. Tot
embolicat amb un pa àcim que fa de cobert i ahora complementa el
contingut. Un menjar del tot equilibrat.
Com que el temps és just i vols menjar
tranquil i amb bones vistes, donat que la salut és el més
important, puges l'àpat al bus. Saps que segurament està prohibit
però si vas en compte i no molestes a ningú pot ser que no et
diguin res. El vehicle és molt nou, net, ample. Hi ha molts seients
buits. La conductora és guapa i amable, i amb diligència et cobra
el bitllet tot aplicant el descompte que et correspon. El viatge et
costa menys de 8€.
Durant una hora i tres quarts faràs
150 quilòmetres gaudint d'una vista panoràmica de poblats,
muntanyes i camps d'una de les regions més atractives del continent
que ha dominat els útims segles aquest maltractat planeta. Quan
acabes de dinar, per anar païnt et poses a escriure una mica el que
et passa pel cap abans de fer una feina més urgent i necessària. O
reposar una mica, que la butaca és molt còmoda. D'aquí a una
estona amb la viola lírica a la mà i el macbook a l'esquena
agafaràs el metro, faràs cames i arribaràs a un “centro
regional” on uns immigrants de la primera volada acullen amb els
braços oberts uns altres nouvinguts d'encara més lluny. Allà et
trobaràs amb ells. Són els teus amics. T'has proposat assistir
regularment a l'assaig setmanal. Són bons músics que han emigrat.
com vas fer tu fa força més anys. Tenen un conjunt de música
tradicional i popular del seu (i teu) país d'origen. Per alguns
d'ells aquesta és la principal font d'ingressos de la família. La
música que fan agrada, alegra i emociona. Canten i acompanyen totes
i cada una de les cançons que demana la gent del públic. És la
seva feina, però això no priva que també ofereixin el seu
repertori exclusiu, el substrat de la seva tradició, convençuts i
militants. Ho fan tant bé com saben, intenten cada dia de la seva
vida fer-ho millor i seguir defensant aquest ofici que alguns d'ells
han heredat dels seus pares i avis.
 |
| Foto: Alba Tomàs Massana |
De tornada una hora i mitja d'oficina
sobre rodes més. Vuit hores de grans experiències per menys de vint
euros. No es pot demanar gaire més. Aquesta és una opció de vida.
Pots fer un #novullpagar i segurament ho fas. Però quan ho fas
assumeixes que el transport privat i l'ús de les autopistes de
peatge formen part de l'essència de la nostra forma de vida. I creus
que no pot ser. No s'aguanta per enlloc.
El transport públic és molt millor,
amb diferència. El mal és que el servei és insuficient, és escàs
i no va a tot arreu, i ni a les hores necessàries. I horrorosament
car i la gent no l'agafa per totes aquestes raons i es converteix en
un luxe, no tothom té la sort de poder viatjar a meitat de preu.
I llavors acabes aquest escrit fent una
arenga a tothom qui ho llegeixi: no és necessari que ens quedem
tancats a casa, però ja cal que canviem la manera de pensar i
d'actuar, és hora que ens organitzem, ha arribat l'hora de compartir
vehicles particulars amb els veïns o si cal amb desconeguts, hem de
mirar d'adaptar-nos els horaris si podem per fer servir transport
públic, hem de fer pressió a les empreses perquè abaixin els
preus per tothom, que apliquin descomptes amb criteris socials i
econòmics, hem d'aconseguir que els polítics que ens representen
obliguin a les institucions que deixin de protegir els lobbies i
grups empresarials mafiosos que només volen rendiments a curt
termini, malgrat o fins i tot a costa de tenir els autocars sovint
mig buits. I potser haurem de fer una altra vaga dels tramvies.
I ara passo la paraula a la meva
doctora preferida, la gran Teresa Forcades.
